La ciutat no gira al voltant de l'ajuntament

Per què governar ja no és decidir des de la institució, sinó articular l'acció conjunta de la ciutat

Durant molt de temps hem planificat estratègicament la ciutat des d'un sol punt de vista: l'ajuntament al centre i, girant al seu voltant, tota la resta: la iniciativa privada, les entitats del tercer sector, la iniciativa comunitària. Des d'aquesta perspectiva, l'ajuntament definia els objectius, amb o sense participació ciutadana, i hi incorporava per al seu desenvolupament recursos públics —principalment municipals, però també d'altres esferes de govern—. Com a resultat, les polítiques públiques en responsabilitzaven només l'ajuntament: eren, i continuen sent en gran mesura, estrictament municipals. El cercle es tancava habitualment en aquest punt.

Aquesta perspectiva ha limitat l'abast de les estratègies de ciutat i de les polítiques desenvolupades sota el seu marc, perquè parteix d'una concepció estreta del que és públic, que l'identifica gairebé exclusivament amb l'administració local. Sota aquesta lògica, tot allò que no transita per l'administració queda desplaçat fora del camp d'allò públic, encara que molts actors privats, socials o comunitaris estiguin prestant serveis, generant respostes i afrontant problemes que ens afecten individualment i col·lectivament a la ciutat. L'ajuntament és un actor clau perquè té legitimitat democràtica per organitzar allò públic, però no l'esgota.

Canviar el centre de gravetat suposa assumir que governar una ciutat és, abans que res, gestionar interdependències. Cap actor, tampoc l'ajuntament, no és autosuficient per afrontar tot sol un repte urbà. No controla individualment tots els recursos, capacitats i decisions de què depenen la salut, la mobilitat, la inclusió social o el desenvolupament econòmic. Tots ells es juguen en relacions entre actors que es necessiten i es complementen. Això és governança: no un substitut del govern municipal, sinó la manera com aquest govern exerceix la seva legitimitat democràtica articulant aquestes interdependències en lloc d'ignorar-les. La institució deixa de ser el 'sol' al voltant del qual giren la resta d'elements de la galàxia, i la ciutat en el seu conjunt passa a ocupar el centre. L'ajuntament, lluny de perdre centralitat, assumeix la funció més exigent: la d'articular l'acció conjunta de la ciutat.

Canviar el centre de gravetat no és, per tant, una declaració d'intencions: exigeix un mètode. Suposa que la política pública deixi d'entendre's com una acció unilateral de l'ajuntament sobre una població destinatària. Implica desplaçar-la cap a una lògica de coproducció, en què els actors empresarials, socials i comunitaris no són un mer context que l'administració ha de tenir en compte, ni simples veus consultades sobre el que l'ajuntament hauria de fer, sinó part activa de la manera com s'identifiquen els problemes, es construeixen les respostes i s'executen conjuntament les solucions.

Quan això passa, passem de parlar de polítiques municipals a polítiques pròpiament de ciutat, perquè els objectius són compartits amb els seus principals actors. Aquestes polítiques incorporen coherentment les necessitats dels actors més implicats i articulen —a través d'objectius, programes i projectes— tant els recursos municipals com els privats, ja siguin mercantils o no lucratius, que procedeixen dels àmbits d'actuació que corresponguin: inclusió social, educació, salut, turisme, seguretat, benestar, mobilitat, desenvolupament econòmic. El finançament dels projectes és d'origen tant públic com mercantil, social i comunitari. És una coproducció de polítiques públiques, promoguda per l'ajuntament com a institució democràtica amb la responsabilitat de liderar democràticament l'acció conjunta de la ciutat.

La conseqüència directa de treballar les polítiques públiques sota aquests criteris és que permet desenvolupar-ne la doble dimensió: d'una banda, com a intervenció orientada a afrontar problemes o necessitats col·lectives; de l'altra, com a generadora de capital social, en integrar com a aliats actors privats, mercantils i no lucratius en la resposta a aquests problemes. Activa xarxes de col·laboració, enforteix els vincles entre actors públics i privats i millora la capacitat organitzativa i d'acció entre els qui comparteixen interessos.

Dit d'una altra manera: el que en una política municipal és una despesa que s'esgota, en una política de ciutat és una inversió organitzativa que perdura. Cada projecte compartit deixa, juntament amb el seu resultat, una infraestructura de relacions disponible per al repte següent.