Poques veus qüestionarien, en principi, que les polítiques públiques han de secundar-se en dades i no en improvisacions. Però aquí on la tecnoburocràcia promet eficiència pot amagar-se també un risc de fons: reduir la complexitat social a indicadors, procediments i lògiques de control que no arriben a reflectir la textura diversa, conflictiva i viva de la societat real.

En el seu nou article, L'administració cranc II: la destrucció del compromís social i democràtic, el sociòleg i director de EQU, Josep Maria Pascual, adverteix sobre la tendència de no poques administracions a replegar-se —com els crancs— cap a marcs normatius i economicistes (que no econòmics) quan han d'afrontar reptes d'alta complexitat social.

Aquest retrocés no és innocu. Suposa desplaçar la iniciativa política i afeblir el paper de la societat civil, de la ciutadania i, especialment, del tercer sector en la construcció de les polítiques públiques. Com assenyala l'article, aquesta deriva no sols dificulta aconseguir millor els objectius de l'acció pública, sinó que alimenta el desencantament ciutadà i erosiona valors centrals de la vida democràtica.

La reflexió adquireix una rellevància especial en el context català, on existeix un teixit no lucratiu ampli, plural, organitzat i amb fort arrelament social. Precisament per això, la substitució de la concertació i la cooperació per una lògica tecnoburocràtica resulta especialment preocupant: no sols empobreix la resposta pública, sinó que afebleix el compromís social i democràtic sobre el qual hauria de sostenir-se.

Reflexió realitzada a partir de l'article ‘Administració Cranc II: la destrucció del compromís social i democràtic’, publicat en el diari Nació Digital.